Sant Cugat és durant aquest 2018 Ciutat Europea de l’Esport. Està sent, vaja. Segurament ja ho sabíeu, donada la notorietat que tal títol atorga, però ho explico per si a algun despistat com jo se li havia passat per alt. Sant Cugat és una mica lluny d’Igualada, a uns 40 kilòmetres en línia recta, i potser aquest és el motiu del meu desconeixement. Per no parlar de Guadalajara, Antequera i Santa Lucía, a Gran Canaria, les altres tres ciutats de l’Estat que comparteixen el guardó simultàniament amb Sant Cugat, encara més lluny d’aquí. Els qui esteu avesats a l’actualitat esportiva, coneixedors segur d’aquest llistat, m’haureu de disculpar. Ho escric a mode d’introducció inicial per a neòfits, tot i que imagino que som pocs els qui no estàvem al cas d’aquesta informació.

Vagi per endavant la meva admiració per les associacions i clubs esportius, per les incomptables hores d’esforç i energia, altruista i voluntària en la seva major part, que permeten que persones de tota edat i condició gaudeixin d’una activitat tan beneficiosa personalment com cohesionadora per la ciutat. Però arguments esportius a banda, optar a tan lloada distinció com la de Ciutat Europea de l’Esport crec que té més de marketing local que de foment esportiu, una música que ens és familiar als qui ja hem gaudit dels latest hits de la ciutat amable, la capital de la pell de qualitat, dels globus aerostàtics, del tèxtil europeu, de la moda, del shopping efímer o runner, dels hospitals de joguina, de la fotografia, de la cultura de la pau i de quantes gestes es proposa. Que tot té lo seu de bo, però sovint amb tant fum no s’acaba de veure.

Just la setmana passada -abril de 2018- la regidora d’Esports de la ciutat va convocar els portaveus dels diferents grups municipals per explicar-nos-ho. Era la primera vegada que se’ns donava a conèixer una candidatura anunciada públicament el gener de 2016 i que en els darrers mesos ha pres una presència mediàtica notable. Un sobreesforç propagandístic de la casa de tots que, malgrat tot, potser no ha arribat amb concreció suficient a les orelles de tots els igualadins, com encara no ho havia fet a les dels cinc grups polítics de l’oposició. Allò de fer ciutat tots junts quan jo hi digui, però mentre no us cridi aparteu-vos del mig que molesteu.

Guia ràpida de la qüestió: una entitat privada sense ànim de lucre, reconeguda però que no forma part orgànica de la UE, lliura cada any el guardó de Ciutat Europea de l’Esport a 4 ciutats de l’Estat espanyol. Per optar-hi, les ciutats han de pagar uns 1.200€ i preparar un extens dossier sobre l’àmbit esportiu local: instal·lacions, clubs, activitats, competicions… i rebre la visita d’una comissió de 6 o 7 persones (a qui caldrà allotjar i mantenir durant 3 dies de maig) que avaluarà sobre el terreny determinats aspectes relacionats amb la candidatura. Cap a l’octubre emetran veredicte i, si és favorable, caldrà aportar 5.000€ més i acudir a recollir el diploma a Brussel·les cap al desembre. Tornar cap a casa i a gaudir d’un any de guardó i logotip pertinent.

Fins aquí. Si penseu que no pot ser, que amb la grandiloqüència amb què es promociona això ha de ser quelcom més, ho comparteixo. Però no. No hi haurà inversions comunitàries, ni actes esportius pagats, ni europeus suant la samarreta per Igualada. I aquí ho deixo, no en diré gaire més. Només constatar que el que pot semblar un acte de promoció exterior, de distinció i qui sap si de font d’inversions o de visites, no és més que una certificació a unes inversions ja fetes, a uns clubs ja actius, i en tot cas serà embolcall de celebracions que podríem haver fet igual perquè igualment les pagarem nosaltres. Igualada al mapa? Tornem al principi de l’article. Un repte titànic, meliquisme igualadí i tots amb l’alcal… la candidatura, vull dir. Que 2019 serà l’any d’elec… de l’esport! Ah, i no passem ànsia: hi ha 5 ciutats candidates per a 4 guardons. Estrany, veient tal botí. Ja seria estar de pega.