Els bells camins es multipliquen allà on creieu que s’acaba la carretera” JV Foix

Més coneguda per les perles del xenòfob Xavier Garcia Albiol, Badalona és darrerament notícia per les mesures amb què el nou equip de govern (Guanyem Badalona en Comú+ERC+ICV-EUiA) pretén transformar la ciutat. Entre d’altres, potser la més rellevant ha estat Participa i Decidim Badalona, un procés a través del qual no només s’ha definit un Pla d’Actuació Municipal amb la participació de tècnics i ciutadania, sinó que s’ha posat sobre la taula un total de 14 milions d’euros del Pla d’Inversions Municipal per tal que tothom qui ho volgués fes propostes d’actuacions, opinés i pogués finalment votar i decidir a què destinar-los. D’aquesta manera, el veïnat badaloní ha pogut decidir sobre el 45% de les seves inversions, amb 8 milions per a projectes de la ciutat i 6 milions més per a propostes dels diferents districtes. Un procés llarg, ben estructurat, que ha combinat presencialitat amb món digital i que ha comptat amb la participació d’unes 8.000 persones, xifra modesta però digna d’una primera edició com aquesta en la tercera ciutat més poblada del Principat. Un exercici de democràcia directa que us convido a conèixer millor aquí.

A Igualada el Pla d’Actuació Municipal no se sap què és i el Pla d’Inversions Municipal no ha comptat amb cap tracte diferenciat dels pressupostos generals, que van ser aprovats el passat desembre sense massa pena ni glòria. En les dues ocasions d’aquest mandat, el govern ha fet una proposta unilateral a què PSC (i ara també PP) es doblega amb justificants estètics de mínim abast, però mai s’ha interpel·lat la ciutadania ni amb pedagogia sobre l’economia domèstica de la ciutat ni demanant idees o prioritats sobre en quins projectes cal invertir. Així, les finances municipals segueixen sent un coto privat de regidors i alguns entesos més, sense fer cap exercici de divulgació real -que no siguin les lloances de la revista municipal repartida llar per llar- ni s’habilita cap procés d’apoderament ciutadà que acosti el veïnat a la gestió dels seus impostos. Per cobrir l’expedient progre i jovenívol, això sí, tenim els projectes participatius de joventut, una iniciativa de l’anterior regidor Recasens que s’ha guanyat l’indult de la majoria convergent dels darrers dos anys mantenint uns minsos 15.000 euros de dotació respecte unes inversions de 5,7 milions.

Algú pot pensar que avançar en pressupostos participatius és cosa de grans ciutats, una tendència innovadora que el propi pas del temps ja ens portarà, com quan bufa marinada, de la metròpolis cap a l’interior. Però el cert és que a Igualada ja fem tard i que municipis com Vilafranca o Manresa, malgrat no ser referents on emmirallar-se, fa anys que alguna cosa miren de fer al respecte. Ja ens han avançat fins i tot a la comarca, on un municipi deu vegades menor com Calaf, que va renovar el seu equip de govern a les darreres eleccions, ha estat pioner amb un èxit de participació rotund: un 20% del cens electoral ha participat en la tria de projectes per valor de 50.000€, un 15% del pressupost d’inversions. Un municipi on l’alcalde no fa cap paper en els seus notables Pastorets però sí té una agenda oberta on publica reunions i altres compromisos i que periòdicament s’exposa a les preguntes dels ciutadans en unes audiències públiques anomenades l’Alcalde respon. I això també és fomentar l’interès i la participació en un municipi que des de feia anys, com Badalona, estava en mans d’un govern francament decrèpit.

Mentrestant, malgrat tenir una plantilla d’uns 400 treballadors, l’Ajuntament d’Igualada segueix sense comptar amb cap càrrec ni pla municipal dedicats a la participació. I el que és pitjor: amb un govern que no mostra cap voluntat d’avançar cap a l’obertura de nous camins que retornin a la ciutadania l’interès per allò que els afecta i la sobirania sobre allò que és seu. A Badalona o Calaf aquests processos participatius també eren inimaginables abans de les darreres eleccions municipals però ara ja són una realitat, perfeccionables segurament, però tangible. Un camí complicat i necessitat de grans dosis d’imaginació, divulgació i persuasió, ho sabem. Però que cal començar a recórrer quan abans millor: que els bells camins es multipliquen allà on creuen que s’acaba la carretera.

blog_mateu